No es rebutgis la lluita, si s'estima el premi, i l'ànima s'encengui amb el desig d'actuar, si està assegurada la recompensa. El que volem, el que desitgem, el que demanarem serà per després; allò, en canvi, que se'ns mana fer per obtenir el que serà després, és per ara.
Ets, comença a reprendre les paraules de l'Escriptura i els mateixos preceptes de l'Evangeli o les recompenses. «Feliços els pobres d'esperit, perquè d'ells és el regne dels cels» (Mt 5,3). El regne dels cels serà teu després; ara sigues pobre d'esperit. Vols que després el regne dels cels sigui teu? Mira de qui ets ara. Sigues pobre d'esperit. Potser em demanes què significa ser pobre d'esperit. Qui és inflat d'orgull no és pobre d'esperit; l'humil, doncs, és pobre d'esperit. El regne dels cels és en alt; però qui s'humilia serà exaltat (Lc 14,11).
Fes atenció a allò que segueix: «Feliços els mansos, perquè heretaran la terra» (Mt 5, 5). Vols ja des d'ara posseir la terra? Mira de no ser posseït per la terra. La posseiràs si ets mans, seràs posseït si et manca mansedum. Escoltant el premi proposat, que és la possessió de la terra, no comencis a estendre els braços de la teva avivícia, amb els quals vols posseir ara la terra, excluint naturalment el teu veí: no et deixis enganyar per aquest pensament. Llavors, de veritat, posseiràs la terra, quan siguis unit a aquell que ha fet el cel i la terra. Això significa ser mans: no resistir-se al teu Déu, de manera que quan fas el bé, no t'agradi en tu mateix, sinó en ell; i quan pateixes justament algun mal, no t'ho prenguis amb ell, sinó amb tu mateix. I no n'hi ha prou amb agrair-te en ell i prendre't amb tu mateix, perquè si t'agrades a tu mateix, li desagrades a ell.
A això s'hi afegeixi l'obra i el fruit: «Feliços els que tenen gana i set de justícia, perquè seran saciats» (Mt 5,6). Tu vols ser saciat. De què? Si el teu cos desitja ser saciat, després d'haver digerit sentiràs encara gana. Qui beu d'aquesta aigua, diu, tornarà a tenir set (Jn 4,13). La medicació que es posa sobre la ferida, si és eficaç, treu el dolor; allò, en canvi, que s'oposa a la gana, és a dir, l'aliment, és eficaç només per un poc. Passada la sacietat, torna la gana. És cert que cada dia s'apresta el remei de saciar-se, però la ferida de la debilitat no es cura. Tenim, doncs, gana i set de justícia, per ser saciats per aquella mateixa justícia de la qual ara tenim gana i set. De fet, serem saciats amb allò de què tenim gana i set. El nostre home interior tingui, doncs, gana i set: té, de fet, un seu aliment i una seva beguda. Jo sóc, diu, el pa descendit del cel (Jn 6,41). Tens el pa per a l'afamat; desitja també la beguda per a l'assetat, ja que a prop teu és la font de la vida (Sal 35,9).
Fes atenció a allò que segueix: «Feliços els purs de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5,8). Aquí és el terme del nostre amor; terme en el qual som realitzats, no consumats. Ha acabat l'aliment, ha acabat la roba: l'aliment, perquè en menjar-lo és consumat; la roba, perquè acabada la teixitura és completada. Tots dos han acabat, però un acaba per esgotament, l'altre per perfeccionament. Tot allò que fem, però fet bé, tot allò que emprenguem, tot allò per què ardèm lloablement, tot allò que desitgem sense culpa, quan vindrà la visió de Déu, no serà més cercat per nosaltres. Si un té Déu, què més cerca? Si Déu no li n'hi ha prou, què li n'hi haurà prou? Volem veure Déu, busquem de veure Déu, ardèm del desig de veure Déu. Qui no ho desitja? Però mira què és dit: «Feliços els purs de cor, perquè veuran Déu». Prepara allò que et permetrà de veure'l. Per portar un exemple material, com fas a desitjar l'alçar del sol si tens els ulls inflamats? Si els ulls són sans, aquella llum serà un goig; si en canvi són malalts, aquella llum serà un torment. Si no tens el cor pur, no et serà concedit de veure allò que es veu només amb el cor pur. Seràs rebutjat, seràs allunyat, no podràs veure.

Dels «Discursos» de sant Agustí, bisbe