La caritat quasi increïble, certament no simulada sinó sincera, amb què ardia cap a Déu omnipotent per obra d'aquell Esperit diví, era tan estesa en el cor de Casimir, tan desbordava i des de les profunditats del cor tan es vessava sobre el proïsme, que res no li era més agradable, res més desitjat que donar als pobres de Crist, als pelegrins, als malalts, als presoners, als perseguits no només els seus béns, sinó tot ell mateix.
Per a les vídues, els orfes, els oprimits va ser no només un protector, no només un defensor, sinó un pare, un fill, un germà. I aquí seria necessari escriure una llarga història si es volguessin descriure els actes individuals de caritat i de gran amor que en ell van florir cap a Déu i cap als homes.
En quina mesura, aleshores, va practicar la justícia i va abraçar la temperança, de quanta prudència va ser dotat i de quina fortalesa i constància d'ànim va ser sostingut, sobretot en aquella edat més lliure en què els homes solen ser més irresponsables i per naturalesa més inclinats al mal, és difícil dir-ho o pensar-ho.
Cada dia persuadia el pare a practicar la justícia en el govern del regne i dels pobles a ell sotmesos. I mai va deixar de reprendre amb humilitat el rei si de vegades, per negligència o per debilitat humana, alguna cosa es deixava de fer en el govern.
Defenia i abraçava com seves les causes dels pobres i dels miserables, per la qual cosa pel poble era anomenat defensor dels pobres. I encara que fos fill del rei i noble per la dignitat del naixement, mai es mostrava superior en el tracte i en la conversa amb qualsevol persona, per humil i de baixa condició que fos. Volia sempre ser considerat entre els mansos i els pobres d'esperit, als quals pertany el regne dels cels, més que entre els poderosos i els grans d'aquest segle. No va desitjar el poder suprem, ni mai el va voler acceptar quan li va ser ofert pel pare, tement que el seu ànim fos ferit pels estímuls de les riqueses, que el nostre Senyor Jesucrist ha anomenat espines, o fos contaminat pel contagi de les coses terrenals.
Tots els seus domèstics i secretaris, homes insignes i excel·lents, dels quals alguns encara viuen i que el van conèixer íntimament, asseren i testimonien que va viure verge fins al final i verge va tancar el seu últim dia.

De la «Vida de sant Casimir», escrita per un autor gairebé contemporani.