É llum de la veritable saviesa discernir el bé del mal sense equivocar-se. Quan això es produeix, llavors el camí de la justícia condueix la ment a Déu, sol de justícia, i introdueix en l'esplendor infinit de la ciència la mateixa ment que ara cerca amb gran confiança l'amor. És necessari que els que combaten cerquin de conservar l'ànima lliure de qualsevol turbament interior, perquè la ment, discernint els pensaments que li sorgeixen, pugui conservar al santuari de la memòria els que són bons i enviats per Déu, i expulsar en canvi els que són dolents i suggerits pel dimoni. Fins i tot la mar, quan està perfectament en calma, permet als pescadors una visibilitat que arriba fins al fons, de manera que els peixos no escapen al seu mirada. Però quan és sacsejada pels vents, amaga amb les ones turbolentes allò que en la calma mostra clarament; i així queden estèrils tots els estratagemes que utilitzen els pescadors per capturar els peixos.
Ara bé, només a l'Esperit Sant pertany la tasca de purificar les ments: en efecte, si no entra aquell fort per vèncer el lladre, no se li podrà prendre la presa. És necessari, doncs, que nosaltres, amb la pau de l'ànima, alimentem l'acció de l'Esperit Sant, és a dir, que mantinguem en nosaltres sempre encesa la llum de la clarivisió, ja que mentre ella resplendeix en el secret de la ment, no només es descobreixen aquells atacs insidiosos i tenebrosos dels dimonis, sinó que també són derrotats perquè són colpits per aquella llum santa i gloriosa.
Per això l'Apostol recomana: «No apagueu l'Esperit» (1 Ts 5, 19), és a dir, no entristiu l'Esperit Sant a causa de la vostra malícia o dels mals pensaments, perquè ell no desisteix de protegir-vos amb el seu diví esplendor. En realitat, no és possible apagar aquella llum eterna i vivificant que és l'Esperit Sant, però és possible que la seva tristesa, és a dir, la repugnància cap a nosaltres, el compel·leixi a deixar privada de la llum del coneixement i totalment envoltada de foscor la nostra ànima. El discerniment de la ment és la saviesa perfecta amb la qual es jutgen les coses. Quan l'organisme és sa, amb el sentit del gust sabem distingir allò que ens fa bé d'allò que ens fa mal i cerquem allò que ens agrada.
Així és de la nostra ment, quan està en perfecte equilibri. Fins i tot enmig de mil preocupacions, és capaç de gaudir plenament de la consolació divina. De fet, pot conservar llargament el record de la seva dolçor mitjançant l'exercici de la caritat. Aquesta, a més, tendeix a aconseguir béns sempre més alts, com diu l'Apostol: I d'això us prego: que la vostra caritat creixi sempre més en tota ciència i en tot sentit, perquè tendiu a béns més grans (cf. Fl 1, 9-10).

Dels «Capítols sobre la perfecció espiritual» de Diàdoc de Fotice, bisbe