El beat Apol·linari ha adornat aquesta Església amb l'honor d'un martiri glorios aconseguit a la seva terra. Amb raó «Apol·linari» (en grec, perdre), perquè, segons el comandament del seu Déu, «va perdre» la seva vida per trobar-la en l'eternitat. Ell, el beat, que va acabar la seva cursa, va conservar la fe (cf. 2Tm 4,7), de manera que fos reconegut pels fidels com a veritablement el primer de la seva Església. Ni que ningú que sàpiga quant ell, per voluntat divina, s'hagi sotmès a lluites quotidianes i múltiples, el jutgi menys que un màrtir a causa del títol de confessor. Escolta Pau que diu: «Cada dia em trobo davant la mort» (1Cor 15,31). És poc morir una sola vegada per a qui sovint sap aconseguir victòries gloriose sobre els enemics a glòria del seu rei. No és tant la mort com la fe i la dedicació les que fan el màrtir. I si és virtut sucumbir en la batalla per amor del rei, és virtut perfectíssima lluitar llargament i portar endavant la guerra. Amb les seves persuasions, l'astut enemic no el va fer màrtir amb una mort immediata, però el va demostrar màrtir perquè no li va arrancar la fe. Va llançar les fletxes que va saber, va usar tota mena d'armes al seu abast, però del fortíssim pastor no va aconseguir fer vacil·lar l'ànim ni moure la constància. És gran cosa, germans, si cal, no tenir en compte la vida present pel Senyor, però és cosa igualment gloriosa vèncer i menysprear, amb la vida, el món i el seu príncep.
Crist s'afanyava a trobar el màrtir, i el màrtir a trobar el seu rei. He dit «s'afanyava», segons la paraula del profeta: «Desperta, ve a trobar-me i mira» (Sal 59,5). Però la santa Església, per retenir el seu campió, va demanar amb insistència a Crist que retardés al vencedor la corona de la justícia (cf. 2 Tm 4,8), i que li deixés en temps de guerra la presència del seu pastor. El confessor vessava sovint el seu propi sang; amb les ferides i amb la fe del seu ànim, donava testimoni del seu Creador. Estirat cap al cel, menyspreava la carn i la terra. Però va vèncer la tendra infància de l'Església, va aconseguir retenir-lo i va impetrar que al màrtir es retardés l'acompliment dels seus desitjos. L'infància, dic, que ho obté tot i sempre, que venç més amb les llàgrimes que amb la força. El rostre i la suor dels forts no valen tant com el plor dels petits; allà es doblega amb dificultat el judici de la ment, però aquí tota pietat és propensa i acollidora.
I què dir més, germans? Es va esmerçar, es va esforçar la santa mare Església per no ser mai separada del seu bisbe: i el veu viu, el veu bon pastor enmig del seu ramat; ni més s'allunyà el seu esperit, encara que en el cos ens ha precedit per un temps. Ens ha precedit en el cos, però només pel que fa a la manera de ser: d'altra banda, també per a la disposició del seu cos, ell descansa entre nosaltres i continua a romandre enmig de nosaltres. I així el dimoni va ser vençut, va caure el perseguidor: el veu, regna i viu, aquell que va desitjar ser mort pel seu rei.

Dels "Discursos" de sant Pere Crisòleg, bisbe