Senyor meu, volta l'ull de la teva misericòrdia sobre el teu poble i sobre el cos místic de la santa Església. Seràs molt més glorificat perdonant i donant la llum de l'intel·lecte a molts, que no pas rebent l'homenatge d'una sola criatura miserable, com sóc jo, que tant t'he ofès i he estat causa i instrument de tants mals.
Què em passaria si em veiés viva, i mort el teu poble? Què passaria si, a causa dels meus pecats i dels d'altres criatures, hagués de veure en les tenebres l'Església, la teva Esposa estimada, que ha nascut per ser llum?
Te'n demano, doncs, misericòrdia pel teu poble en nom de la caritat  increate que et va moure tu mateix a crear l'home a la teva imatge i semblança.
Quina va ser la raó per la qual vas posar l'home en tanta dignitat? Certament l'amor inestimable amb què has mirat en tu mateix la teva criatura i t'has enamorat d'ella. Però després, per el pecat comès, va perdre aquella sublimitat a la qual l'havies elevada.
Tu, mogut per aquell mateix foc amb què ens has creat, has volgut oferir al gènere humà el mitjà per reconciliar-se amb tu. Per això ens has donat el Verge, el teu únic Fill. Ell va ser el mediador entre tu i nosaltres. Ell va ser la nostra justícia, que va castigar sobre si mateixa les nostres injustícies. Va obeir l'ordre que tu, Pare Etern, li vas donar quan el vas revestir de la nostra humanitat. O abisme de caritat! Quin cor no se sentirà ple d'emoció en veure tanta alçada baixada a tanta baixesa, és a dir, a la condició de la nostra humanitat?
Nosaltres som imatge teva, i tu imatge nostra per la unió que has establert entre tu i l'home, velant la divinitat eterna amb la pobra núvol de l'humanitat corrompuda d'Adam. Quina la raó? Certament l'amor.
Per aquest amor inefable et prego i et sol·licito que facis misericòrdia a les teves criatures.

Santa Caterina de Siena, verge
Del «Diàleg de la Divina Providència»