Més estimats, els dies transcorreguts entre la resurrecció del Senyor i la seva ascensió no van passar en va, sinó que en ells es van confirmar grans misteris i es van revelar grans veritats.
   Es va eliminar la por d'una mort cruel, i es va anunciar no només la immortalitat de l'ànima, sinó també la del cos. Durant aquests dies, en virtut de l'alè diví, va ser efus sobre tots els apòstols l'Esperit Sant, i a sant Pere apòstol, després de la entrega de les claus del Regne, se li va confiar la cura suprema del ramat del Senyor.
   En aquests dies el Senyor s'uneix, com a tercer, als dos discípols pel camí, i per dissipar en nosaltres tota ombra de dubte, critica la fe languida d'aquells dos espantats i tremolosos. Aquelles ànimes il·luminades per ell s'encenen de fe i, mentre abans eren fredes, es fan ardents, a mesura que el Senyor els explica les Escriptures. Quan ell trenca el pa, també s'obre la mirada d'aquells companys de taula. S'obren els ulls dels dos discípols com els dels progenitors. Però quant més feliçment els ulls dels dos discípols davant la glorificació de la seva pròpia natura, manifestada en Crist, que els ulls dels progenitors davant la vergonya de la seva pròpia prevaricació!
   Per això, o més estimats, durant tot aquest temps transcorregut entre la resurrecció del Senyor i la seva ascensió, la divina Providència ha tingut això de mira, ha comunicat això, ha volgut insinuar això en els ulls i en els cors dels seus: la ferma certesa que el Senyor Jesucrist era veritablement ressuscitat, com realment havia nascut, realment havia patit i realment havia mort.
   Per això els sants apòstols i tots els discípols, que havien tremolat per la tragèdia de la creu i eren dubtosos en creure en la resurrecció, van ser tan reforçats per l'evidència de la veritat, que, en el moment en què el Senyor pujava a l'alt dels cels, no només no van estar gens tristos, sinó que van ser colmats de gran alegria.
   I tenien de veritat un gran i inefable motiu d'alegria. Ells, en efecte, juntament amb aquella multitud afortunada, contemplaven la natura humana mentre pujava a una dignitat superior a la de les criatures celestials. Ella superava les jerarquies angelicals, per ser elevada per sobre de la sublimitat dels arcangeles, sense trobar a cap nivell, per alt que fos, un límit a la seva ascensió. Finalment, cridada a prendre lloc al costat del Pare etern, va ser associada a ell en el tron de la glòria, mentre estava unida a la seva natura en la Persona del Fill.

Dels «Discursos» de sant Lleó el Gran, papa