El valor de la humilitat l'adquireixen més fàcilment els pobres que els rics. En efecte, els pobres, en la seva escassetat de mitjans, tenen per amiga la mansuetud. Els rics, en la seva abundància, tenen com a familiar la seva arrogància.

No s'ha de negar, tanmateix, que en molts rics es troba aquella disposició a fer servir la seva abundància no per una ostentació orgullosa, sinó per obres de bondat. Ells consideren gran guany allò que elargueixen per al socors de les misèries i dels patiments aliens.

Aquesta comunitat de virtuosos propòsits es pot trobar entre els homes de totes les categories. Molts efectivament poden ser iguals en les disposicions interiors, encara que romanguin diferents en la condició econòmica. Però no importa quant difereixin en el possessió de béns terrenals, quan es troben unificats en els valors espirituals.

Beata aquella pobresa que no cau a la trampa estesa per l'amor dels béns temporals, ni desitja augmentar les substàncies del món, però desitja ardentment l'enriquiment dels tresors celestials.

Un model d'aquesta pobresa magnànima ens l'han oferit primer els apòstols, després del Senyor. Ells van deixar totes les seves coses sense distinció i, cridats per la veu del Diví Mestre, de pescadors de peixos es van transformar ràpidament en pescadors d'homes (cf. Mt 4, 19).

Els van fer iguals a ells molts, és a dir, aquells que van imitar la seva fe. Aquell era el temps en què els primers fills de l'Església eren «un cor sol i una ànima sola» (At 4, 32). Separats de tot allò que posseïen, s'enriquien de béns eterns, a través d'una pobresa exquisidament religiosa.

Havien après de la predicació apostòlica la joia de no tenir res i de posseïr-ho tot amb Crist. Per això sant Pere apòstol, quan a l'entrada del temple se li va demanar l'elemosina pel coix, va dir: «No tinc ni plata ni or, però el que tinc te ho dono. En el nom de Jesús Crist, el Nazarenc, camina» (At 3, 6).

Quina cosa hi pot haver de més sublim que aquesta humilitat? Quina cosa més rica que aquesta pobresa? No té la garantia del diners, però confereix els dons de la natura. Aquell home que la mare va engendrar malalt del seu si, Pere el va fer sa amb la paraula. I aquell que no va donar la imatge de Cèsar estampada a la moneda, va reformar la imatge de Crist a l'home. Els beneficis d'aquest tresor no els va experimentar només aquell que va adquirir la possibilitat de caminar, sinó també aquells cinc mil homes que, després de les exhortacions de l'Apòstol, van creure en virtut de la guarició miraculosa per ell operada (cf. At 4, 4).

Aquell pobre, que no tenia res per donar al que demanava, va donar tanta còpia de gràcia divina, que va resar un home en els seus membres i va guarir tantes milers d'homes en els cors. Va restituir àgils, pel camí de Crist, aquells que havia trobat coixejant en la infidelitat jueva.

Sant Lleó el Gran, papa