«Vingui el teu regne». Demanem que vingui a nosaltres el regne de Déu, així com demanem que sigui santificat en nosaltres el seu nom. Però pot haver-hi un temps en què Déu no regni? O quan, davant d'ell, pot començar allò que sempre va ser i mai va deixar d'existir? No és això el que nosaltres demanem, sinó més aviat que vingui el nostre regne, aquell que Déu ens ha promès, i que ens ha estat adquirit pel sang i la passió de Crist, perquè nosaltres, que abans érem esclaus del món, puguem després regnar sota la senyoria de Crist. Així mateix ell ho promet, dient: «Vine, beneïts del meu Pare, rebéu en herència el regne preparat per a vosaltres des de la fundació del món» (Mt 25, 34).
En veritat, germans caríssims, el mateix Crist pot ser el regne de Déu del qual cada dia demanem la vinguda, del qual desitgem veure, el més aviat possible, l'arribada per a nosaltres. Ell, en efecte, és la resurrecció, ja que en ell resuscitem. Per això ell pot ser entès com el regne de Déu, atès que en ell reinarem. Justament, doncs, demanem el regne de Déu, és a dir, el regne celestial, ja que hi ha també un regne terrestre. Però qui ha renunciat ja al món del mal, és superior tant als seus honors com al seu regne.
Continuant en la pregària diem: «Faci's la teva voluntat al cel i a la terra», no tant perquè Déu faci allò que vol, sinó perquè nosaltres puguem fer allò que Déu vol. En efecte, qui és capaç d'impedir a Déu que faci allò que vol? Som nosaltres, en canvi, que no fem allò que Déu vol, perquè contra nosaltres s'aixeca el diable per impedir-nos d'orientar el nostre cor i les nostres accions segons la voluntat divina. Per això preguem i demanem que es faci en nosaltres la voluntat de Déu. I perquè aquesta es faci en nosaltres tenim necessitat de la voluntat de Déu, és a dir, de la seva potència i protecció, ja que ningú és fort per les seves pròpies forces, sinó que ho esdevé per la benevolència i la misericòrdia de Déu. Finalment, també el Senyor, mostrant que fins i tot en ell hi havia la feblesa pròpia de l'home, va dir: «Pare meu, si és possible, passi per mi aquest calze!» (Mt 26, 39). I oferint l'exemple als seus deixebles perquè no fessin la seva voluntat, sinó la de Déu, va afegir: «Però no com vull jo, sinó com vols tu».
La voluntat de Déu, doncs, és aquella que Crist ha executat i ha ensenyat. És humilitat en la conversa, fermesa en la fe, discreció en les paraules, en les accions justícia, en les obres misericòrdia, en els costums severitat. Voluntat de Déu és no fer mal i tolerar el mal rebut, mantenir la pau amb els germans, estimar Déu amb tot el cor, estimar-lo en tant que és Pare, temer-lo en tant que és Déu, no posar absolutament res per davant de Crist, ja que ni ell mateix va preferir res a nosaltres. Voluntat de Déu és estar inseparablement units al seu amor, romandre al costat de la seva creu amb coratge i força, donar-li ferma testimoniança quan està en joc el seu nom i el seu honor, mostrar seguretat de la bona causa, quan lluitem per ell, acceptar amb ànim alegre la mort quan aquesta arribi per portar-nos al premi.
Això significa voler ser cohereus de Crist, això és fer el comandament de Déu, això és complir la voluntat del Pare.
 
Del tractat «Sobre el Pare nostre» de sant Ciprià, bisbe i màrtir