Els bons amics es proven en la soferència

Quel nobilíssim entre els joves, Jonatà, sense fer cas al blasó reial, ni a la successió del regne, va tancar amistat amb David i, posant al mateix nivell de l'amor el servent davant del seu sobirà, el va preferir a si mateix, ell que era rebutjat pel pare, fugitiu al desert, condemnat a mort, destinat a ser massacrat, fins al punt que, humiliant-se a si mateix i exaltant l'altre, li va dir: «Tu seràs rei i jo seré segon després de tu» (1Sam 23,17).

Oh gran i sublim mirall de la veritable amistat! Cosa admirable! El rei estava furios contra el servent i li excitava contra, com a un emul del regne, tota la nació. Acusant els sacerdots de traïció, els fa matar per un simple sospit. Es mou pels boscos, s'endinsa en valls, travessa muntanyes i precipicis amb bandes armades. Tots prometen fer-se venjadors de l'indignació del rei. Només Jonatà, que únic hauria pogut, amb més dret, portar-li enveja, va considerar que havia d'oposar-se al rei, de favorir l'amig, de donar-li consell entre tantes adversitats i, preferint l'amistat al regne, diu: «Tu seràs rei i jo seré segon després de tu».

I observa com el pare del jove n'excitava la gelosia contra l'amig, insistint amb invectives, espantant-lo amb les amenaces de desposseir-lo del regne, recordant-li que seria privat de l'honor.
Havent pronunciat aquell la sentència de mort contra David, Jonatà no va abandonar l'amig. «Per què ha de morir David? Què ha comès, què ha fet? Ell va posar en perill la seva vida i va abat el filisteu i tu n'estàs content. Per què, doncs, hauria de morir?» (1Sam 20,32; 19,3). A aquestes paraules el rei, muntat en fúria, va intentar travessar Jonatà a la paret amb la llança i, afegint invectives i amenaces, li va fer aquest ultratge: Fill d'una dona de mala fama. Jo sé que l'estimes per deshonra teva i vergonya de la teva mare desvergonyida (cfr. 1Sam 20,30). Després va vomitar tot el seu verí sobre el rostre del jove, però no va negligir les paraules d'incitament a la seva ambició, per fomentar-ne l'enveja i per suscitar-ne la gelosia i l'amargor. Fins a quan viurà el fill d'Isse, va dir, el teu regne no tindrà seguretat (cfr. 1Sam 20,31). Qui no hauria quedat escarmentat amb aquestes paraules, qui no s'hauria encès d'odi? No hauria potser això corrost, minvat i esborrat qualsevol amor, qualsevol estima i amistat? En canvi, aquell jove molt afectuós, mantenint els pactes de l'amistat, fort davant les amenaces, pacient davant les invectives, menyspreant el regne per la fidelitat a l'amig, oblidat de la glòria, però memòria de l'estima, va dir: «Tu seràs rei i jo seré segon després de tu».

Aquesta és la veritable, perfecta, sòlida i eterna amistat, que l'enveja no toca, el sospit no minva, l'ambició no aconsegueix trencar. Posada a prova no va vacil·lar, assaltada no va caure, batuda en bretxa per tants insults va romandre inflexible, provocada per tantes injúries va restar inquebrantable. «Vés, doncs, i fes tu també el mateix» (Lc 10,37).

Beato Aelred, abat