Moltes onades i tempestes amenaçadores ens amenaçen, però no tenim por de ser submergits, perquè estem fonamentats sobre la roca. Que s'infuriï el mar, no podrà esmicolar la roca. Que s'alcin les onades, no podran enfonsar la nau de Jesús. Què, doncs, hauríem de temer? La mort? «Per a mi, viure és Crist i morir és un guany» (Flp 1,21).

Doncs l'exili? «Del Senyor és la terra i tot el que conté» (Sal 23,1). La confiscació dels béns? «No hem portat res a aquest món i res no podem portar-nos-en» (1Tm 6,7). Menyspreo les potències d'aquest món i els seus béns em fan riure. No temo la pobresa, no desitjo riqueses, no temo la mort, ni desitjo viure, sinó per al vostre bé. És per aquest motiu que recordo els fets actuals i us prego de no perdre la confiança.

No sents el Senyor que diu: «On hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic al mig d'ells»? (Mt 18,20). I no estarà present allà on hi ha un poble tan nombros, unit pels vincles de la caritat? Em recolzo potser en les meves forces? No, perquè tinc el seu penyor, tinc amb mi la seva paraula: aquesta és el meu bastó, la meva seguretat, el meu port tranquil. Fins i tot si tot el món és sacsejat, tinc entre les mans la seva Escriptura, llegeixo la seva paraula. Ella és la meva seguretat i la meva defensa. Ell diu: «Jo estic amb vosaltres tots els dies fins al final del món» (Mt 28,20).

Crist és amb mi, de qui tinc por? Fins i tot si s'alcen contra mi les onades de tots els mars o la fúria dels prínceps, tot això per a mi val menys que simples aranyes. Si la vostra caritat no m'hagués retengut, no hauria dubtat un instant a partir per a un altre destí avui mateix. Repeteixo sempre: «Senyor, faci's la teva voluntat» (Mt 26,42). Faré el que tu vols, no el que vol aquell o l'altre. Aquesta és la meva torre, aquesta la pedra immovible, el bastó del meu segur suport. Si Déu vol això, bé! Si vol que em quedi, li dono gràcies. On volgui que estigui, li dono gràcies.

On estic jo, allà hi sou també vosaltres. On sou vosaltres, hi sóc també jo. Som un sol cos i no es separa el cap del cos, ni el cos del cap. Fins i tot si estem lluny, estem units per la caritat; més aviat ni la mort ens pot separar. El cos morirà, l'ànima, però, viurà i se'n recordarà del poble. Vosaltres sou els meus conciutadans, els meus pares, els meus germans, els meus fills, els meus membres, el meu cos, la meva llum, més amable que la llum del dia. Pot el raig solar em portar alguna cosa més alegre que la vostra caritat? El raig m'és útil en la vida present, però la vostra caritat m'entrellaça la corona per a la vida futura.

Sant Joan Crisostom, bisbe